Uno de lo aspectos más importantes en el mantenimiento de nuestro hogar es la ventilación de éste. Una mala ventilación no solo es perjudicial para la salud de los residentes (olores desagradables, ambiente cargado, problemas de respiración, aparició de floridura, etc.) sinó que, a més, pot provocar deficiències en els sistemes constructius de l’interior de casa nostra.

En un altre article parlàvem de la ventilació de les cuines, en aquest cas ens centrarem en l’anomenada ventilació de salubritat, és a dir, la que fa els habitatges més saludables.

Context i normativa

És molt probable que, si resideixes en un edifici construït abans del 1979, apareguin a la part interior de les façanes, a les èpoques fredes, taques a; les parets, darrere dels radiadors, darrere dels armaris i fins i tot als sostres de les habitacions. Això és degut a les humitats que es generen per condensació ja que fins a l’any 1979 no va aparèixer el Reial Decret 2429/1979, de 8 de juliol, pel qual s’aprova la Norma Bàsica d’Edificació NBE-CT-79, sobre condicions tèrmiques als edificis. En un context econòmic de recessió arran de la crisi del petroli del 1973 aquesta normativa obligava totes les construccions a incorporar un mínim aïllament tèrmic per reduir-ne el consum. En l’àmbit de la patologia de la construcció un millor aïllament no només millora la demanda energètica sinó que afavoreix la reducció de condensacions, en un article anterior ho explicàvem.

Però aquesta normativa del 1979 només feia èmfasi en l’aïllament, obviant la qualitat de l’aire interior; transcorregueren molts anys en què afortunadament, l’estanquitat de les finestres d’aquella època deixava molt a desitjar, l’aire net de l’exterior entrava per les juntes en abundància als edificis. Tot i això, a partir de llavors l’edificació va millorar força, fins i tot al marge d’una normativa de referència (fins al 2006 no apareixerà una normativa obligatòria) cometent l’error de prioritzar l’hermeticitat i l’aïllament en detriment d’una bona ventilació. Això ha generat que molts edificis tinguin una demanda energètica baixa, però siguin insalubres perquè com veurem la ventilació (augmenta la demanda energètica) i l’aïllament de les edificacions (redueix la demanda energètica), i aquests són dos paràmetres tenen aspectes contradictoris però que cal conjugar per obtenir uns habitatges saludables.

Este recorrido nos ha llevado a una regulación específica de los parámetros de ventilación que empezó con el CTE DB HS aprobado en 2006 (Documento Básico de Higiene y Salubridad del Código Técnico de la Edificación) donde los caudales de ventilación exigidos, según numerosos expertos, eran excesivos y las mejoras  del mismo con la aprobación del    CTE DB HS modificat el 2017 (Document Bàsic d’Higiene i Salubritat del Codi Tècnic de l’Edificació) en què es redueixen relativament els cabals de ventilació.

El CTE també va establir, cosa que és de sentit comú, que l’admissió d’aire net s’havia de fer per les “estàncies netes” (sales d’estar, dormitoris, etc.) mentre que l’extracció s’havia de fer per les “estàncies brutes” (cuines) , banys, etc.) això genera un flux a l’habitatge des de la part neta i seca a la part bruta i humida, evitant olors i excessos d’humitat. Aquest esquema de funcionament és bàsic en tots els sistemes, la següent imatge, extreta del propi CTE el representa:

Deficiències provocades per una ventilació deficient.

Podem considerar la mala ventilació de l’habitatge com una patologia constructiva que pot originar les deficiències següents:

1. Agreujar o motivar l’aparició d’humitats de condensació i deficiències associades (veure el artículo de la presencia del moho en las paredes)
2. Mala calidad del aire interior (exceso de humedad ambiental, de CO, CO2)
3. Agentes patógenos en el aire interior

Una mala ventilació causa un excés de CO2, CO, NO a l’aire i fomenta la presència d’al·lèrgens i agents patògens a l’ambient.

Aquestes deficiències poden ocasionar a les persones problemes. Un excés d’agents patògens a l’ambient, ja siguin floridures, fongs o bacteris que podrien generar al·lèrgies, problemes respiratoris, etc. La presència d’un aire pobre en oxigen per l’acumulació d’altres gasos (CO 2, CO, NO, etc.) pot causar mal de cap, marejos, nàusees, fatiga, pell seca, irritació d’ulls, congestió de pits nasals i tos . Per ampliar coneixements sobre les conseqüències en les persones d’una mala qualitat de l’aire podeu consultar la guia de bones pràctiques a l’Institut Nacional de Seguretat i Higiene al Treball.

Hi ha estudis que relacionen directament la humitat ambiental a les llars amb la major aparició de problemes respiratoris. Aquí podeu consultar un estudi fet a 8918 llars sueques.

Tipus de ventilació 

Podem distingir principalment dos tipus de ventilació, la ventilació natural i la controlada. La natural es genera mitjançant l’obertura de les finestres i no depèn el flux d’aire de cap ventilador sinó de disposicions ambientals regulades per les lleis de la termodinàmica. Val a dir que aquests tipus de ventilació no són contradictoris ni excloents i poden ser complementaris.

A continuació, explicarem resumidament les característiques dels diferents tipus:

1. Ventilació natural ( generalment sense ventiladors mecànics ni conductes )
2. Ventilació controlada híbrida
3. Ventilació controlada de doble flux
4. Ventilació controlada de doble flux amb recuperació de calor

Ventilació natural

Hi ha moltes maneres de configurar una bona ventilació natural en un edifici, però totes es basen en les lleis de la física, és a dir, perquè hi hagi un flux daire ha dhaver una diferència de pressió o una convecció descala major (vent) .

Una bona configuració arquitectònica pot fer que el nostre habitatge compti amb una ventilació totalment natural, és a dir, gratuïta i completament sostenible.

No ens aturarem a analitzar tots els sistemes passius de ventilació natural en aquest article, properament els explicarem. Sense ànim de ser exhaustius aquesta seria una llista resumida:

Ventilación cruzada

Per tenir una bona ventilació creuada cal aconseguir que en dues obertures exteriors hi hagi una diferència de pressió a l’aire exterior, aleshores l’aire fluirà d’una a l’altra. Això s’aconsegueix disposant les finestres en façanes oposades o situades a diferents orientacions. Per l’efecte del vent exterior, o pels canvis de temperatura entre l’aire que queda a les diferents orientacions (a causa de la variació de l’assoleig) es produeix un canvi de pressió.

Ventilació per l’efecte Venturi

La ventilació per efecte Venturi es basa en la teoria de Bernoulli on es demostrava que un augment de velocitat d’un fluid feia disminuir necessàriament la seva pressió.

Ventilació per estratificació i/o xemeneia solar

La diferència de densitat d’un mateix flux (en aquest cas l’aire) en funció de la temperatura a què estigui motivat un moviment d’aire: l’aire més calent puja. Aquests canvis de temperatura es poden crear intencionadament amb sistemes passius de ventilació natural com les xemeneies solars.

Ventilació controlada híbrida

La ventilació controlada híbrida és per defecte la que es proposa al CTE (Codi Tècnic de l’Edificació) es basa que el sistema de ventilació, que idealment ha de comptar amb un braç d’admissió d’aire net i un braç d’extracció d’aire viciat , únicament tindrà conductes i ventiladors mecànics al braç d’extracció. De manera que l’admissió es realitzarà lliurement per obertures a les finestres o façanes.

Com sabeu, el CTE és prestacional i això no s’ha de prendre com una prescripció normativa. Aquest sistema és correcte per complir un estàndard mínim, però els sistemes que veurem tot seguit són millors per les prestacions que poden aconseguir.

Ventilació controlada de doble flux

Aquest sistema, a diferència de l’explicat anteriorment, compta amb una admissió controlada i distribuïda mitjançant una admissió per uns punts concrets (xemeneies o obertures d’admissió puntuals) i canalització interior per conductes.

Això permet, a diferència del sistema anterior, que l’aire d’admissió sigui escollit d’un punt concret i això facilitarà la inclusió de filtres de pol·len, bacteris, partícules, etc.

Podem afegir diferents tipus de filtres per evitar l’entrada de:

• Contaminació de l’ambient exterior partícules NO o altre tipus, CO2, etc.
• D’insectes i altres éssers vius de mida petita
• Virus, bacteris, partícules molt fines, espores, floridura i pol·len. Aquests filtres són els anomenats F7 i tenen un caràcter més específic

 Ventilació controlada de doble flux amb recuperació de calor

El sistema anterior, de doble flux, es pot millorar afegint un element al sistema: el recuperador de calor (ja sigui entàlpic o de calor sensible) L’esquema que es presenta a la imatge a continuació representa aquest tipus de sistema, observi’s com l’aire d’admissió està conduït per conductes, així com el d’extracció i això permet ajuntar els dos fluxos en un punt on s’instal·la el recuperador de calor.

En un balanç energètic d’un habitatge amb alts nivells d’aïllament, és a dir, amb una demanda energètica molt baixa, podrem observar com el paràmetre que més penalitzaria és el de les pèrdues energètiques per ventilació.

Dit d’una altra manera, les despeses energètiques a causa de la ventilació poden suposar l’equivalent a tot allò que gasta una casa de baixa demanda en calefacció, aigua calenta sanitària i il·luminació i aparells.

Segons es pot observar al gràfic adjunt (font: passipèdia) que representa una “evolució” del balanç energètic d’un edifici tipus fins a arribar a l’estàndard de “Casa Passiva”, la franja groga representa les pèrdues per ventilació.

Observeu que a l’edifici tipus de l’EnEv 2002 és la Llei sobre Conservació de l’Energia alemanya i la següent barra representa un edifici “passivhaus” la franja groga, que venia des de la primera barra sent de la mateixa dimensió (és a dir que l’aire de ventilació s’havia mantingut sense recuperació en l’evolució dels tipus, mentre que les pèrdues per aïllament s’anaven reduint de mica en mica) es redueix bruscament a més de la meitat amb la inclusió del recuperador de calor.

La ventilació amb recuperador de calor permet recuperar fins a un 80% de la calor que es perdria pel sistema de ventilació, per això és essencial a una casa de baix consum.

A continuació, podeu observar un esquema del funcionament d’un recuperador de calor:

Conclusions

El millor sistema de ventilació dun habitatge depèn del clima exterior, les necessitats dels usuaris i del pressupost del client. Tot i això, es pot afirmar que per a un habitatge situat en unes latituds fredes o temperades com les nostres el millor sistema de ventilació serà el “controlat de doble flux amb recuperador de calor”. Són indiscutibles els avantatges que aporta quant a eficiència energètica i qualitat de l’aire.